Amb la notícia de saber a la Isabel i l’Antonio sans i estalvis a territori espanyol, l’ambient de la concentració organitzada pels veïns de la Jonquera ha estat ben diferent de com s’havia concebut. El lema principal era la reclama de la seva llibertat i aquest ja estava aconseguit, i tothom tenia moltes ganes de celebrar-ho.
Ni el plugim que queia sobre la plaça de l’Ajuntament, ni la fred d’aquests dies, ha fet enrere als gairebé tres-cents jonquerencs i jonquerenques que s’han aplegat per fer costat a la família.
Puntuals a les 20h. tothom ha encès les espelmes, símbol de les vides que aquest conflicte enquistat al Sàhara Occidental s’ha cobrat en aquests trenta cinc anys. La plaça era revestida de centenars de cares amb la boca emmordassada símbol històric de la llibertat d’expressió, a les parets, als fanals, a les mans dels assistents, cartells que recordaven que, tot i que la Isabel i l’Antonio estiguin lliures del seu captiveri, el segon lema de la concentració pren plena vigència, i és la llibertat d’informació: el dret a informar i ser informats.Un dret pel qual la seva vida ha estat amenaçada.
Després d’escoltar per megafonia les primeres declaracions als mitjans de la Isabel Terraza en arribar a Gran Canaria, a les que denuncia el genocidi del que han estat testimonis i demana unitat per aturar-lo, han pres la paraula: la seva cosina Trini López, que aquests dies ha estat la portaveu de la família; i la germana de la Isabel, l’Anna, i han donat lectura el manifest.
EL MANIFEST
El manifest lloa la tasca dels informadors, que no deixen de ser persones que amb la seva constància i valentia fan possible un fet que ara, en la societat de la informació, ens pot semblar tan natural, fàcil i accessible i és conèixer els fets que s’esdevenen al nostre entorn o a qualsevol indret del món d’una manera pràcticament immediata. Tasca però que moltes vegades els pot costar la vida o quasi, com és ara el cas.
El text també denúncia l’actitud dels països que no deixen exercitar aquesta llibertat d’informació, i que es salten la legalitat internacional i el respecte als drets humans. En aquest cas, el mur que el govern marroquí ha aixecat vedant l’entrada dels periodistes desplaçats. Com trencar el mur informatiu? Es pregunta « amb professionalitat o amb persones honestes i íntegres, amb valors, que creuen que les coses, amb esforç, poden canviar; que cal lluitar dia a dia per un món millor, més just i solidari. Persones capaçes de fer un sacrifici personal, posant en risc la seva vida per una causa justa. Persones que amb la seva actitud ens donen un exemple de dignitat.»
Per acabar, el manifest mostra la indignació vers els governs com l’espanyol, el nord-americà o el francès que han estat incapaços de denunciar el bloqueig informatiu, i que aigualeixin la gravetat dels fets fent servir termes, com que “lamenten” o els “preocupa”.
El manifest parla de la decepció vers l’estat d’espanyol que només ha posat fil a l’agulla en aquest rescat «fins que no s’ha vist pressionat per l’opinió pública, els mitjans de comunicació, la Generalitat i d’altres institucions». I ha demanat a l’executiu de l’Estat que «intervingui d’una forma decidida en la resolució del conflicte del Sàhara Occidental, d’acord amb la legalitat internacional i les resolucions de les Nacions Unides, doncs, moralment, té un vincle ineludible.» I finalment, ha acabat amb una crida a la ONU perquè «garanteixi el respecte dels drets humans i de la llibertat d’informació al Sàhara Occidental, i a qualsevol lloc del planeta.»
Acabada la lectura, els pares de la Isabel han agraït a tothom el recolzament que han rebut i totes les mostres de solidaritat. Seguidament, l’Anna Ros, directora de l’Escola de Música de la Jonquera, ha clos l’acte de Concentració amb una solemne i emotiva interpretació amb violoncel del Cant del Ocells de Pau Casals.
PRIMERA TRUCADA DE LA ISABEL DES DE TENERIFE
Un fort aplaudiment ha ressonat durant minuts, com a mostra d’alegria per la integritat física i la bona arribada dels dos activistes, mentre la família abandonava el balcó de l’Ajuntament del què s’havia llegit el manifest. Encara rebien abraçades i felicitacions a la plaça quan el mòbil de la Trini ha sonat, era la Isabel des de l’hotel al que acabaven d’arribar a Tenerife. Està contenta, però no descansa, el seu relat primer ha estat per descriure la seva sortida de l’aeroport d’Al Aaiun: diu que han passat por, només els acompanyava el responsable de Casa Espanya, el sr. Mariano Collado, que no pertany al cos diplomàtic i que es mostrava tan espantat i intimidat com ells -assegura. En arribar a l’aeroport, desenes de militars o policies marroquins els esperaven i el tracte rebut ha estat vexatori, diu que els insultaven i que han arribat a acusar l’Antonio Velàzquez d’assassí, ens explica que els han registrat de dalt a baix fent-los despullar. Que, tot i que ells es negaven a subjectar-lo, els han obligat a fer-se un fotografia mentre aguantaven un diari local en el que apareixien les seves fotos com a terroristes. I que després de treure’ls els pocs objectes personals que duien a sobre, els han pujat a l’avió i els han dit que acabarien a la “morgue”.
Ella diu que els ha contestat que algun dia haurien de pagar per tos els crims que estaven cometent. Ara ja està a territori espanyol, però diu el record del que han viscut torna incessant al seu cap perquè saben que la violència i el conflicte segueix als carrers i al Sàhara, i que encara queden moltes coses per fer. Després ha parlat amb els cosins i nebots. I els que l’han sentit parlar, se n’han anat a casa amb el somriure trencat.
