Aquesta setmana l’actualitat política catalana ha estat marcada per la celebració al Parlament de Catalunya del debat sobre el desplegament de l’Estatut instat per CiU. El debat venia fortament condicionat per la polèmica que es va aixecar arrel de les declaracions del Vicesecretari de coordinació interna d’ERC, Xavier Vendrell, en les que oferia a Artur Mas la presidència de la Generalitat si aquest es comprometia a celebrar un referèndum d’autodeterminació.
Us convido a llegir la meva intervenció en el debat i també la intervenció de José Montilla davant del Consell Nacional del PSC celebrat ahir. En la crònica feta per El Periódico trobareu un resum de la meva intervenció al Parlament.
Veurem que consideràvem que aquest debat era prematur ja que se celebrava sols quatre mesos després d’iniciar el desplegament estatutari i, per tant, sense possibilitat real de fer-ne un balanç rigorós. El debat va posar de manifest que sols hi ha una estratègia de desenvolupament estatutari solvent que no és sinó la definida pel govern i que té el ple suport dels tres socis, com ho van demostrar les intervencions del President Montilla i el Conseller Saura. El debat, doncs, també va servir per posar de manifest que la majoria que dóna suport al Govern no té fissures. Però aquestes dues constatacions no amaguen d’altres elements remarcables sobre el debat i el context polític en què es va celebrar.
També caldria dir que CiU va intentar arrossegar ERC en una subhasta pel sobiranisme aprofitant les declaracions de Vendrell, que el propi Carod ha qualificat d’inoportunes. La qüestió és que CiU no se’n va sortir però, en canvi, en el seu esforç per seduir ERC va anar més enllà del que mai ha anat i, de forma clar, la seva posició s’ha descentrat en abraçar reivindicacions més pròpies de l’independentisme que de l’ambigüitat nacionalista que va caracteritzar el pujolisme.
Aquesta subhasta es posa clarament de manifest en les propostes de resolució presentades. Llegiu primer la proposta inicial de CiU que posava davant d’ERC l’ham de l’autodeterminació. Seguidament llegiu la proposta d’ERC, redactada amb tota la intenció que CiU no pogués seguir endavant amb la subhasta. I, finalment, llegiu la proposta que CiU va fer a ERC, abraçant per primer cop la reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació perquè Catalunya se separi d’Espanya i esdevingui un Estat membre de la Unió Europea.
Aquí trobareu la crònica dels fets descrita per Francesc Bracero a La Vanguardia, Toni Sust i Josep Tordera a El Periódico, i Miquel Noguer a El País.
Per a molts resultarà xocant saber que el Parlament de Catalunya ja s’ha pronunciat favorablement al dret d’autodeterminació en quatre ocasions. Calia, doncs, que el tema es plantegés novament? Com diu Joan Ferran, hi ha partits que semblen guardar aquest dret al congelador i de tant en tant el treuen de la nevera per ficar-lo al microones per a comprovar el grau de nacionalisme d’uns i altres.
Aquest cop, si més no, s’ha produït un element de clarificació, l’exercici del dret d’autodeterminació que ERC i CiU plantegen té el sentit d’assolir la separació de Catalunya i Espanya, per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent. Cal agrair la claredat, perquè ja no estem davant un plantejament de l’autodeterminació com a principi democràtic, que molts podríem compartir, sinó com a instrument per a exercir el dret a la secessió. En tot cas, sobta molt –i ho dic sobretot pels partidaris d’aquesta via, que n’hi ha, i que compten amb el meu respecte des de la discrepància- que CiU i ERC plantegin un tema tan seriós de forma estrictament oportunista.
En tot cas, ERC era i segueix essent un partit independentista. CiU sembla disposada a esdevenir també un partit independentista tot i que em sembla que una part molt significativa dels seus electors no ho sigui. Queda certificat, doncs, que la CDC de Mas vol trencar amb la trajectòria de la CiU de Pujol i Duran. Caldrà estar molt amatents a aquesta evolució.
Nosaltres creiem que plantejar aquestes qüestions de forma tant frívola i irresponsable no ajuda a afermar l’autogovern. I, d’altra banda, si considerem l’autodeterminació com a principi democràtic, el que cal és exigir a tothom respecte a la decisió dels catalans que encara no fa un any es van manifestar inequívocament a favor del nou Estatut. Es van autodeterminar, vaja. Correspon ara, per tant, defensar amb ungles i dents l’Estatut votat pels catalans i assegurar el seu desplegament.
