Aquesta setmana s’estrena ‘Cinemacat.cat’, darrer film documental de n’Antoni Verdaguer. El cineasta terrassenc, ha rodat una pel·lícula històrica, un document d’un valor incalculable, tot aplegant, en menys de dues hores, les opinions de 58 directors i productors de l’anomenat «cinema català». A partir del divendres, s’exhibirà (de moment) a tres sales de Barcelona, i una de Terrassa. Simplement, un parell d’apunts breus: Els protagonistes més brillants, sense dubte, els trobem entre els més veterans (Miquel Iglesias Bonns, Josep Maria Forn, José María Nunes i Carlos Benpar). D’altra banda, la forquilla més jove, la suposada «nova fornada» de cineastes catalans, ens deixa un regust agredolç, per moments, gairebé feixista envers la nostra llengua i/o el nostre país. Els joves directors catalans passen olímpicament de Catalunya? Jo, malauradament, penso que si.
Per cert, dilluns, «els bojos del cinema català», vàrem compartir preestrena a Barcelona amb tres primeres espases d’Esquerra (Carod-Rovira, Benach i Trasserras). Vist, dits a tocar, en Carod, em treu, com a mínim, mig centímetre. També em va sorprendre la nova figura del president del Parlament. El volum de la panxa de n’Ernest, ha minvat tant, que segurament ja no compartim talla de pantalons. Anècdotes, ambdues, que m’empipen (gairebé) més que l’anticatalanisme d’alguns dels nostres filmakers passerells.
*Josep Duran
Director de cinema
