Aquesta carta fou adreçada directament a l’exconsellera de Benestar i Família , amb motiu de la seva proposta de fer guarderies als polígons industrials , per facilitar el treball a les mares amb criatures petites, del qual jo en discrepo
Benvolguda Irene Rigau :
Insisteixo amb el tuteig, i et prego m’ho disculpis, però el fet,de no coincidir en el mateix nivell social , no amb fa sentir privat de llibertat de tutejar-te, però sí, obligat a disculpar-me.
Estic llegint el teu article del Punt: 20-X-02: “Família i mon laboral”.
Voldria poder pensar, que el fet al que ja no tinc criatures en edat d’anar a l’escola, ni obligació d’anar a treballar,(tant jo com la meva dona), faci que no entengui el teu plantejament, vers el futur dels pares, i els escolars de totes les edats.
Amb primer lloc, crec,(i n’estic convençut), que el que soms en aquets moments, tant tu, com jo, ho tenim que agrair als nostres pares, i en especial a les nostres mares; elles , ens van ensenyar a caminar, a parlar, a estimar, a respectar, a valorar, a saber triar i diferenciar lo bo de lo dolent; elles ens cuidaven i consolaven quan teníem mal de ventre, i es preocupaven del que, quan ploràvem. Jo, he fet molt de transport escolar, i he vist plorar moltes criatures, i ningú es preocupava del per què.
Irene, no puc entendre, com amb la teva intel•ligència, i amb la teva capacitat afectiva, set pot acudir fer un traspàs de responsabilitats d’aquesta tant important transcendència, a institucions o persones, ( al cap i la fi, es el mateix), totalment alienes a les criatures; quin afecta i confiança, podrà posar vers als pares, si ja de petits perden el tracte, i el contacte.?
Irene, reflexiona i rectifica, pel bé de tothom en el futur; de residències per gent gran, és de sentit comú que tenen que existir, i que s’ha de procurar que no resti cap ancià per atendre, però el que no es pot fer, es excloure els vells de l’educació de la mainada.(perquè a la llarga, els pares es fan vells).
Amb tot l’afecte que soc capaç de transmetre, et prego que no t’ofengui’s amb mi, però amb sembla que en aquest afer, es vol implicar massa gent, quan és feina únicament dels pares i dels mestres, i s’ha de procurar que siguin ells, que cuidin els seus fills, facilitant-los els mitjans necessaris, i no gent forastera.
