L’exconseller de Governació, Joan Carretero, ha afirmat en un article d’opinió a l’Avui que, després de «l’expulsió humiliant dels consellers d’ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas», la direcció d’Esquerra «va optar pel pacte amb el PSC» per «pur instint de supervivència», en una «estratègia» determinada «ja abans de les eleccions». Carretero, que titula l’article ERC, de planeta a satèl·lit, justifica aquestes paraules en el fet de que «alts càrrecs del govern amb carnet d’ERC no van cessar fins pràcticament l’inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d’alguns departaments governamentals també militants d’Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment».
En aquest sentit, l’exconseller de Governació, que considera «penosos» els resultats electorals de CiU «vistes les expectatives i la situació política», tot i considerar que «el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots», subratlla que ERC va fer president de la Generalitat «un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d’ERC) i per molta diferència».
«Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l’actuació com «un sol govern», amb «un lideratge sòlid» i «un president que mani», afegeix Carretero, a més de manifestar, irònicament, que «no està malament l’autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l’autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons…».
L’exconseller acusa també al PSC d»‘introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l’Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el «debat identitari» (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions «socials» (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials)».
Per últim, Carretero revela que «jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l’aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l’Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris».
