L’exconseller de Governació, en la segona part del seu article («ERC, de planeta a satèl·lit»), afirma que «Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el «patriotisme social», la «pluja fina», el catalanisme dels dies feiners i el caràcter «inclusiu» del pacte, com si només el 26% d’electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d’un acord» i que «Sí que és veritat que, almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d’altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d’esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d’aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida…».
«Fixem-nos -afegeix- en el seguit d’episodis que s’han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l’ensenyament, des del suport entusiasta a la candidatura olímpica de Madrid al silenci sobre l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals, des de l’acceptació acrítica d’un govern d’un perfil tan baix que amenaça amb deixar a l’atur els periodistes que segueixen la política catalana a la correcció fulminant del portaveu del partit que va atrevir-se a qüestionar l’actitud de Zapatero davant la treva d’ETA. Tots ells mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d’ERC d’esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant».
Carretero també adverteix que «la direcció d’ERC manté que l’estratègia del partit l’ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l’esquerra catalana, per «nacionalitzar-la». Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d’un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l’èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis. Que l’escenari dels estrategs d’ERC és purament voluntarista ja té una primera constatació empírica: en les eleccions de l’1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement».
L’exconseller alerta, d’altra banda, que «la realitat és que la direcció d’ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l’òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora, com és notori» i que «aquesta línia d’actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l’independentisme català, exultant l’any 2003». Però també deixa clar que «la sortida electoral dels independentistes desencantats no pot ser CiU. Considero que la seva pràctica política ha estat sempre la d’un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder», alhora que fa una crida que «espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l’independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l’univers polític català».
