El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha aclarit per què va demanar al president del COI, Jacques Rogge, uns Jocs Olímpics per a les Nacions sense Estat.
Carod-Rovira ha explicat que «la pregunta és clara: quanta gent hi ha a Catalunya que vulgui que siguem un estat independent?. Si no es vol això majoritàriament, no cal que esperem que caigui res del cel, perquè sol no caurà. Mentre això no arriba i no és previsible que arribi les pròximes setmanes, el que no farem és estar-nos amb els braços plegats esperant el dia gloriós que Catalunya es converteixi en allò que ara la majoria dels partits polítics no volen per Catalunya».
En declaracions a RAC-1, Carod ha manifestat que «en això, el que cal és fer possible que tinguem la màxima participació com a país esportiu en l’escena internacional.
Simplement, fent el mateix que fan els altres en tot allò que sigui possible i aprofitant totes les escletxes». Carod ha insistit a recordar que «perquè Catalunya pugui jugar a nivell internacional amb un Comitè Olímpic propi només hi ha una sola manera i és que Catalunya sigui un estat independent. No hi ha cap altra solució. Només jugues a Primera divisió quan tens un estat independent».
El vicepresident planteja que «com que és evident que sense ser un estat independent no tindrem Comitè Olímpic, hem d’inventar-nos tot el que puguem per participar en els màxims esdeveniments esportius. Jocs de primera només n’hi ha un, els Jocs Olímpics.
I com que aquí tenim les portes tancades hem d’inventar-nos altres possibilitats. Com quines? Com les mateixes que en conversa amb el president del COI van sortir: hi ha uns Jocs de la Mediterrània, hi ha uns Jocs de la Francofonia, hi ha uns Jocs de la Commonwealth, que si se’ls vols anomenar jocs de Segona, està molt bé, però cal pensar que per arribar a Primera divisió, el que no passes és del no res a primera, abans has de venir de Segona».
I ha insistit en que parla de «països esportius» i ha dit que són de dues maneres, «els que tenen estat i els que no en tenen, per tant podrà venir qui l’interessi venir. No posarem fronteres».
