Com més temps passa, més evidents es fan les contradiccions d’un sistema polític i econòmic en el qual l’Estat s’havia erigit en garant del benestar social dels ciutadans i, en moments de dramàtica crisi com la que travessem, és incapaç de donar resposta eficaç a les necessitats bàsiques de les persones. Esclerosis que s’aguditza amb un govern sistemàticament sobrepassat pels esdeveniments. Davant aquest panorama, l’Església catòlica aposta una vegada més, amb la seva llarga mà social de Càrites, per l’eficàcia de les obres, per la immediata satisfacció de les necessitats.
Segons l’informe presentat recentment sobre les ajudes de Càrites davant la crisi, sembla que els poders públics han llençat la tovallola davant l’emergència de les noves pobreses i el agreujament de les antigues. Amb més d’un milió de persones a Espanya que no perceben cap ingrés, Càrites ha registrat un augment del més del cinquanta per cent de persones a les quals ha hagut d’ajudar, la xifra més alta en els últims quaranta anys (augmentant els ajuts en un 60 % vers l’any anterior). És just preguntar-ne sobre la clau de la comprovada eficàcia de l’assistència material, social, cultural i espiritual que aporta Càrites enfront de la paràlisi de l’Estat assistencial i del govern que ho gestiona. La diferència radica que la proposta cristiana no és una ideologia, sinó una exigència de realisme que parteix d’una commoció per la necessitat dels homes.
Com ha dit Benet XVI, “la caritat sempre serà necessària, per perfectes que siguin els nostres sistemes socials”. Això, sens dubte, es fa més evident en èpoques de crisi i qui ho té com a norma arribar primer i ho sap gestionar.
