L’Anuari ha donat xifres récord de la música en viu dels Països Catalans. El 2008 es van celebrar a Catalunya un total de 22.000 actuacions, amb una mitjana de 60 concerts al dia. Un total de 13 milions d’espectadors van veure música en directe a festivals i sales d’arreu de Catalunya. Segons l’Anuari, les promotores i sales de música van facturar l’any passat 151,3 milions d’euros, uns ingressos que representen el 87% del negoci total del sector. Amb els xifres a la mà, Joan Roselló, el president de l’ARC —que ha elaborat un estudi intern sobre el sector— va reclamar a les institucions públiques més reconeixement al sector: “La música en directe és cultura, però també és indústria”. Roselló també va indicar: «Tenim més espectadors als concerts que el Barça, l’Espanyol, la dansa i el teatre junts; gairebé el doble d’espectadors que habitants té Catalunya. Som una indústria sustentada per la iniciativa privada, per promotors, representants, mànagers i sales de concerts».
La caiguda de les vendres físiques de les companyies indepedents va tornar a ser contundent el 2008, tot i que semblava haver tocat fons: uns 20,1% menys d’ingressos que l’any anterior. La indústria discogràfica catalana va facturar 21,6 milions d’euros, enfront dels 27 milions del 2007. En només cinc anys, la relació entre la indústria del directe i la discogràfica catalana ha passat a ser 7 vegades superior. Al 2003, la música en viu ingressava 100 milions, per 92 de les discogràfiques. Dani Castellano, en representació de l’APECAT, va titllar la situació del sector de «dramàtica» i va advertir que «la facturació encara continuarà caient». Castellano va denunciar el negoci que fan les operadores d’internet: «Generem contingut cultural a internet. Hi ha una part important de la població que no pagaria per tenir ADSL si no fos per descarregar-se música il·legalment, però la quota d’aquest servei no reverteix a les discogràfiques». Quant a la venda digital: tot i que les vendes a través d’internet i mòbils, van augmentar un 132% el 2008, només representen un 5,2% dels ingressos globalment.
La davallada en les vendes no va afectar la producció discogràfica i el nombre de títols editats va batre un nou rècord històric de produccions en català amb 572 referències, gràcies sobretot a la cançó (+22%) i el folk (+24%), superant en ambdós casos el centenar de títols (129 i 155, respectivament). Per segon any consecutiu, el disc català més venut va ser Serrat & Sabina –Dos pájaros de un tiro-, editat al 2007 i que l’any passat va vendre 135.000 còpies més. El Disc de la Marató (TVC) manté la segona plaça (127.000) i el segueixen Manolo García -Saldremos a la lluvia (118.000)-, Estopa -Allenrock (115.000)-, Mónica Naranjo -Tarátula (65.300)-, Sergio Dalma -A buena hora (58.800). En català, cal destacar que els discos més venuts es van distribuir associats a mitjans de comunicació als quioscos. A més d’El Disc de la Marató, juntament amb diferents capçaleres de diaris catalans, el disc de versions de cançons infantils tradicionals Musiquetes per a la Bressola, va col·locar 85.000 còpies gràcies a la distribució amb revistes infantils i juvenils dels Països Catalans. El tercer disc en català que va aconseguir l’any 2008 arribar a disc d’or (40.000 exemplars) va ser Metamorfosi de Gossos, editat el 1997, que va superar les 42.000 còpies, perquè es va vendre distribuït amb la revista ENDERROCK del setembre del 2008. Per sobre dels 10.000 exemplars hi va haver tres discos més: un clàssic com Lax’n’Busto -Objectiu: la Lluna (11.500), un nou fenòmen com Manel -Els millors professors europeus (10.000) i un mediàtic, Polònia (10.000).
Com a portaveu de l’associació Musicat, Marga Castañer va parlar dels efectes de la crisi en el sector de la música: «Els contractes verbals, que és la manera com es tancaven d’un any per l’altre molts concerts de Festa Major, ja no serveixen per a res. Els ajuntaments han reduït dràsticament el pressupost de Cultura, renegociat catxets i fins i tot han anul·lat reserves». Tot i així, la principal preocupació dels músics, segons un estudi d’aquesta entitat, recollit a L’Anuari és el retard en els pagaments, que no només augmenta el volum sinó que s’endarreixen més en el temps, i que se situa per sobre de l’anul·lació de contractes i les condicions de treball.
El director d’Acció Cultural de l’ICUB, Carles Sala, va reclamar un reconeixement de la tasca dels ajuntaments catalans com a corresponsables de la bona salut de la música en directe. En aquest sentit, va destacar les programacions de Festes Majors i els teatres i auditoris públics així com la feina feta en conjunt per aprovar la Llei d’Espectacles. Per la seva banda, el director de l’ICIC, Antoni Lladó va celebrar la publicació del primer estudi sobre la música en directe a Catalunya, i va assenyalar que l’Anuari és una gran guia per a dissenyar millor les polítiques de futur sobre aquest sector.
