la pel·lícula que projectarem el Cineclub Diòptria el proper dijous 22 de febrer és «An inconvenient truth» (Una verdad incómoda), el documental sobre el canvi climàtic que ens presenta l’Al Gore. Aquesta pel·lícula s’emmarca dins els actes del III Festival de Cinema Ambiental i Solidari que organitza la IAEDEN (Institució Altempordanesa per a la defensa i l’estudi de la Natura) amb el GEES (Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat) i amb qui el CineClub Diòptria col·laborem.
El negre futur del planeta blau
Qui a aquestes alçades encara cregui que el canvi climàtic és un engany de quatre científics guillats ara té oportunitat d’esmena i de documentació sobre un assumpte que està centrant i que centrarà les preocupacions de la ciutadania planetària a les properes dècades. El documental “Una verdad incómoda” sintetitza les investigacions i constatacions que ens han portat a la conclusió que el canvi del clima és un fet comprovat que farà cada dia més hostil la nostra estada sobre la terra.
L’ex-vicepresident Al Gore, després de perdre les eleccions de 2000, va decidir canviar de rumb i dedicar-se a ajudar a salvar el planeta exposant els mites i idees equivocades sobre l’escalfament global i la seva prevenció. No hi ha dubte que, d’haver-se inclinat el platet de la balança de Florida cap a l’altre costat, Gore hauria dedicat els seus esforços a altres menesters ovals però, avantatges de digne perdedor, utilitza avui el seu temps donant conferències arreu del món sobre la catàstrofe global que se’ns apropa amb el canvi climàtic.
El seu “espectacle itinerant d’escalfament global” fa ús d’un desplegament multimèdia enlluernador, barrejant música, diapositives, mapes, gràfics, focus de llum i tota classe de recursos per no resultar en cap moment avorrit i, de passada, per convertir-se en l’individu intel·ligent, obert, divertit i carismàtic que no va ser durant la campanya electoral.
No hi ha dubte que Al Gore té ofici : trepitja els auditoris amb la fermesa d’un mestre de cerimònies, té una veu que ja la voldrien molts actors de Hollywood i intercala als seus discursos alguns acudits, potser per suavitzar la gravetat del tema, o potser per demostrar que té fibra d’estrella de “late show”.
Gore no oculta el sentit panfletari d’una pel·lícula que convida als nord-americans a votar en contra del Partit Republicà de Bush, oposat a l’entrada dels Estats Units al compromís de Kioto. La seva exposició peca d’un cert matís catastrofista, d’un punt de narcisisme salpebrat amb inserts d’imatges d’arxiu concernents a la carrera del combatiu polític i a aspectes familiars que pretenen activar els ressorts més sensibles de l’espectador. Fins i tot les veus que rebutgen que aquest increment de les temperatures no té precedents a la nostra història i que el seu causant sigui l’home són tractades al documental amb un cert maniqueisme. No obstant això, el resultat final és una classe pràctica com no n’hi ha cap altra avui en dia en un format de consum de masses. De ben segur que en properes campanyes electorals, als candidats se’ls haurà de preguntar si han vist el documental d’Al Gore i què n’opinen.
Però, més enllà de la seva eficàcia didàctica per a terrícoles despistats, l’exposició de Gore té el mèrit de situar-nos en el punt del debat en el qual ens trobem: deixant al marge a una minoria partidària del desenvolupament menys reflexiu, la comunitat científica, econòmica i política ha constatat que el planeta serà molt menys habitable en qüestió de poques dècades si no retallem immediatament les emissions de CO.
Ara és el conjunt dels habitants del planeta els que hem d’optar entre canviar els nostres hàbits de vida para no seguir empastifant el futur amb CO2 o, en l’extrem oposat, aplicar-nos la màxima reformulada de “a viure, que són dues dècades” i circular prement l’accelerador a fons el poc que ens queda de futur.
“Una verdad incómoda” és, en definitiva, una obra divulgadora necessària, que hauria de ser d’obligat visionat a col·legis i instituts, per l’ús i conscienciació de les noves generacions, ja que les velles, com hem pogut veure darrerament, s’aferren per sortir a la foto a la paraula «progrés», la més nociva pel planeta blau si no entenem que hem de fer un pas enrera o, com a mínim, frenar el carro. Hi som a temps? Gore tanca la seva molt documentada i irrebatible exposició amb un càntic a l’esperança i amb força recomanacions per aturar, a títol individual, al monstre abans que ens trobem tots dins un Mad Max no previst per George Miller.
