Xavier Rius
Si jo hagués estat José Montilla, no hauria nomenat mai Joan Saura conseller d’Interior. No perquè el líder d’ICV no estigui perfectament capacitat per al càrrec. Ni tan sols perquè no pugui tenir accés a informació sensible com qualsevol altre membre del Govern. Això només reflecteix la desconfiança innata de Montserrat Tura envers els seus col·legues. Sinó perquè el conseller d’Interior és conseller d’Interior 24 hores al dia, 365 dies a l’any. Inclòs Nadal i Sant Esteve. Un conseller d’Interior no té vacances. És el càrrec més sacrificat del Govern després del director general d’Emergències.
Des del seu nomenament hem tingut l’assalt a cals Tous, el de Lloret, el de l’Escala i el de la Pobla de Montornès. I en cap dels casos -no sé si me’n deixo algun- hem vist el conseller al peu del canó. Excloc d’aquesta relació el desallotjament de la Makabra i de Can Ricart perquè no són problemes d’ordre públic, però també hauria anat bé alguna compareixença. Des del seu nomenament, crec que l’única aparició pública de Joan Saura ha estat des de Cerdanyola per dir-nos que Catalunya és segura.
I probablement és així amb les estadístiques a la mà, però en un camp tan sensible com el de la seguretat pública no es pot recórrer només a les estadístiques. La psicosi sobre insegurat només es pot combatre inspirant confiança a les forces de seguretat i, per descomptat, als ciutatadans.
Montserrat Tura s’hauria desplaçat a Sant Fruitós del Bages, a Lloret, a l’Escala, a la Pobla de Montornès.
Potser Joan Saura no vol xupar tanta càmera com la seva predecessora. Però ningú pot negar que Montserrat Tura estava sempre al peu del canó. Tant que em penso que fins i tot li va costar el seu matrimoni. I, entre Imma Mayol i Port de la Selva, no veig Joan Saura disposat a sacrificar ni una cosa ni l’altra. Almenys els caps de setmana. Saura ara és conseller d’Interior, no d’una cosa tan etèria com Relacions Institucionals. Després de tres anys s’han acabat les vacances, conseller. Potser que ens posem les piles.
