El dilluns 31 de març, un diari de gran tiratge i poder mediàtic, publicava un editorial amb el que arremetia contra els agricultors, especialment contra els regants, entre altres boniqueses deia que els agricultors i ramaders “espremen el 73% dels recursos (hídrics) i la seva aportació al PIB tot just suposa un 2%”.
Penso que, desgraciadament, és massa freqüent la utilització de la demagògia quan no es tenen arguments o, quan es volen ocultar les veritables causes del problema, però és impropi d’un periòdic, que presumeix de serietat i independència, oferir arguments carregats de dolenta intenció sense pensar en les seves conseqüències.
Davant aquest tipus de posicionaments convé puntualitzar que els agricultors i ramaders no llencen l’aigua, la transformen en aliments per a consum humà –fa tan sols uns dies es publicava un estudi en el qual es calculava que la quantitat d’aigua necessària per a la producció de l’aliment diari per a cada espanyol, és de 1.452 litres-. La seva utilització suposa un cost i en conseqüència utilitzen el mínim necessari. Perquè ens puguem fer una idea del que significa el regadiu en la producció d’aliments, basta recordar que a Espanya l’aportació de la producció de les terres en regadiu a la Producció Final Agrícola suposa més del 50% del total, mentre que la superfície ocupada pels regadius només representa el 15,01% de la superfície agrícola útil. Aquest enorme esforç per a la producció d’aliments no es realitza només a Espanya també es rega en diverses parts del món i en tots els països de l’arc mediterrani, tals com França, Itàlia o Israel.
El sector espanyol del reg ocupa un lloc de privilegi per la seva tecnologia i eficiència, i ho integren no només els que utilitzen l’aigua, sinó que és una indústria molt més complexa en la qual intervenen les empreses d’enginyeria civil, indústries d’equips de reg, instal·ladors, etc.
No resulta estrany que quan es parla del consum d’aigua, ningú esmenti que a l’Estat espanyol no es penalitzen les escandaloses pèrdues que es produeixen en la xarxa de distribució, la majoria de titularitat pública, (25-50 % en urbanes i 40-60% en agrícoles), mentre que en altres països del nostre entorn s’imposen fortes multes per a evitar-les.
Finalment convé recordar als editors de l’esmenta’t mitjà, que sempre es mostra favorable al poder i al partit que el regenta, que els agricultors no “espremen” el recurs, ho utilitzen. En canvi els que espremen als agricultors són els que sense consumir recursos, consumeixen els seus marges i determinen el seu futur. Els mateixos insensats que insten a desmantellar un sector de la producció emparant-se en la disfressa de d’escassa contribució de la seva producció al PIB, sense voler assumir les conseqüències immediates que això tindria. A saber, a nivell nacional es produiria una important reducció de la quantitat d’aliments i estaríem obligats a importar-los de països, que avui no tenen capacitat per a oferir les mesures de seguretat alimentària exigides pels consumidors europeus, i que els ciutadans pagarien per ells molt més del que estan acostumats a pagar.
Estic segur que en aquest cas un gran mitjà, amb l’afany de defensar a qui ha dut una errònia política, ha trepitjat un gran toll. Per a l’elaboració de l’article he contat amb informacions facilitades per “Agroinformación”.
