De bon principi, ERC va manifestar una bona disposició tant d’encapçalar un acord tripartit entre les forces d’esquerra ciutadanes com d’arribar a un pacte de govern amb la coalició CiU. I amb aquesta voluntat de partida vam iniciar les negociacions. Els socialistes van al.legar, per no pactar amb ERC, que per coherència democràtica volien anar a l’oposició, després del càstig que van rebre a les urnes.
Mentre que CiU, que en campanya havia fet bandera de la necessitat d’un canvi polític profund, en comptes de cercar un acord amb ERC, ha preferit tenir d’aliats precisament els hereus i valedors de la política de l’anterior alcalde, Joan Armangué. Evidentment la base del pacte entre CiU i PSC no ha estat la de corregir profundament la política a seguir, com sí que havia exigit ERC tant als socialistes com als de CiU per a tot hipotètic pacte. Una clara demostració d’això són les mateixes declaracions de diferents dirigents socialistes que han manifestat que defensaran en el nou govern la mateixa línia traçada durant l’etapa Armangué. Per què no ha estat possible un acord amb CiU? Perquè, pel que es veu, la voluntat de canvi de la coalició es limitava només a la figura de l’alcalde i res més.
Els arguments de governabilitat i de recerca del bé per a Figueres que ha utilitzat el nou govern per justificar el pacte són pura retòrica, ja que un govern amb ERC també hauria assegurat la governabilitat i, no cal dir, hauria cercat, com és l’obligació de tot govern democràtic, el millor per la ciutat. L’exclusió d’ERC, que és el partit més votat de la ciutat (CiU és una coalició de dos partits que cada dia marquen les seves profundes diferències), no sembla pas un acte ni de justícia ni d’estabilitat política, sinó més aviat un clar menyspreu de la voluntat majoritària de canvi manifestada en les darreres eleccions municipals.
