L’eterna qüestió de la discriminació del català sembla que torna a rebrotar amb força en l’univers polític i mediàtic hispànic. D’aquesta manera, si bé de tots és sabut que encara , a Catalunya, som a anys llum de la igualtat de drets amb el castellà , el menyspreu – el racisme lingüístic – de les grans institucions de l’Estat espanyol cap a la llengua de Pompeu i Fabra torna a estar a l’ordre del dia.
Ara i aquí l’articulació de les promeses plurilingüístiques i del respecte a la diversitat ( article 3.3 de la Constitució espanyola) són autèntica música celestial . De tota manera, els catalans no ens podem deixar trepitjar : cal practicar, amb naturalitat, el bilingüisme passiu i denunciar aquells que ,encara, no saben ( ni volen saber ) que és això dels drets lingüístics dels pobles i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries .
És cert que, tot plegat, tot arribar a cansar; però no tenim més remei que defensar el que és nostre. És la nostra vida, individual i col·lectiva .
