* Miquel Iceta
Una setmana més, la quantitat i la varietat dels temes que trufen l’actualitat política fan molt difícil triar-los i ordenar-los perquè el diari mantingui una certa coherència interna. Intentaré fer-ho. Allà va.
Com que fa uns minuts he atès una trucada de Ràdio Barcelona per valorar la manifestació d’ahir a Madrid començo per aquest tema. La manifestació d’ahir va ser una manifestació contra el Govern i també contra la majoria parlamentària que va donar-li suport en l’intent d’accelerar la fi del terrorisme a través d’un intent de diàleg directe amb eta. Segueixo pensant que Zapatero no va fer altra cosa que complir amb la seva obligació. I segueixo pensant que la posició del PP mereix els adjectius d’indecent, miserable, vergonyosa i hipòcrita. El PP va decidir trencar amb el pacte antiterrorista des del moment que va optar per fer del debat sobre aquesta qüestió un escenari de confrontació política, des del moment que va discutir la responsabilitat, lideratge i primacia del govern en la lluita contra el terrorisme. La seva actitud no sols contrasta de forma indecent i miserable amb l’actitud del PSOE quan estava a l’oposició (que no sols va donar en tot moment el seu suport al govern del PP sinó que va proposar la signatura del Pacte per les Llibertats i contra el terrorisme) sinó que contrasta de forma vergonyosa i hipòcrita amb el que va fer el govern del PP quan no sols va dialogar amb eta sinó que li va atribuir un estatus polític (amb qualificar-la de Moviment d’Alliberament Nacional Basc) i va fer moltes i diverses concessions en matèria penitenciària. Si seguim la perversa lògica de Rajoy (“cuando no ponen bombas es que se ha cedido”), és lògic que ens preguntem en què va cedir el PP en els mesos de treva d’eta. L’actitud actual del PP té molt a veure amb l’actitud del PP en la darrera legislatura de Felipe González, quan van decidir que tot s’hi valia per arribar al govern encara que, en paraules d’Anson, “en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado”. Aquest és el PP d’ara, d’abans i de sempre. Convé no perdre de vista aquesta trista constatació en el moment d’analitzar el que passa i de preguntar-nos per què passa el que passa.
Zapatero, lluny de deixar-se arrossegar per la dinàmica de la crispació i l’enverinament de la convivència democràtica, un i altre cop intenta sumar al PP al consens en la lluita antiterrorista i s’esforça en donar una visió equilibrada de la nostra situació com a país enfrontada a la visió apocalíptica dels profetes del desastre i especialistes en la conspiració. D’aquest darrer aspecte trobareu un magnífic exemple en la intervenció del President del Govern en la commemoració del número 100 de la revista “La aventura de la historia”.
Sobre la situació actual de la lluita antiterrorista i les seves perspectives no us podeu perdre l’equilibrat article de José María Benegas publicat a El País.
Les maniobres desestabilitzadores del PP i dels sectors que li donen suport han arribat al mateix Tribunal Constitucional amb el seu innoble designi de recusar el Magistrat Pablo Pérez Tremps privant-lo de participar en la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al·legant que va fer un treball acadèmic sobre futures reformes estatutàries encarregat pel Govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol (és d dir, quan no hi havia en l’horitzó la reforma estatutària sobre la que s’ha de pronunciar l’Alt Tribunal). Podeu llegir al respecte la crònica de Josep Maria Brunet publicada ahir a La Vanguardia i l’anàlisi que en fa avui a les pàgines de diumenge d’El País, Soledad Gallego-Díaz.
La profunda animadversió del PP contra el nou Estatut, i l’anticatalanisme primari de la seva direcció, s’ha posat novament de manifest quan s’ha sabut, a través d’un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics, que fins a 14 articles de l’Estatut de Catalunya contra els que el PP va recórrer davant del Tribunal Constitucional, tenen idèntica redacció en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia que ha obtingut el suport del PP. Apart dels articles amb idèntica redacció, n’hi ha uns altres 28 que tenen una redacció pràcticament idèntica amb diferències de detall. Em faig ressò de la notícia signada ahir per Miquel Noguer a El País que per dificultats tècniques no us puc adjuntar sencera (a la web sols he sabut trobar un brevíssim resum i no la notícia que vaig poder llegir ahir a la pàgina 21 d’aquest diari).
La difícil situació del Tribunal Constitucional, sotmès a la pressió permanent de la caverna política, mediàtica i judicial, aconsella ser molt prudents en l’utilització sistemàtica de la via del recurs. No cal dir que tots els demòcrates hem d’acceptar i acceptem el paper arbitral del Tribunal Constitucional i que, per tant, a ningú hauria d’espantar recórrer-hi quan sigui necessari. Però així com de vegades no hi ha altra opció per delimitar conflictes competencials, en alguns casos no s’ha d’abandonar la via del diàleg i la negociació amb el Govern de l’Estat. Per exemple, el Govern de Catalunya ha decidit interposar un conflicte de competències en matèria educativa. Ara, CiU planteja que es faci el mateix amb la Llei de la Dependència. Jo crec que no és el mateix cas. Així com el nou Estatut ha ampliat les competències educatives de la Generalitat i això pot entrar en conflicte amb el Decret de mínims dictat pel Govern d’Espanya, el cas de la dependència és molt diferent. Aquí ens trobem davant del reconeixement d’un nou dret fonamental de les persones no recollit a la Constitució i, per tant, la discussió no ha de centrar-se en aspectes de delimitació competencial sinó en una negociació entre el Govern d’Espanya i els Governs de les Comunitats Autònomes per garantir l’efectivitat d’aquest nou dret. I la via de la negociació i el diàleg és, en la meva opinió, la més ajustada i la que millor defensa en la pràctica l’interès dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
www.Iceta.org
