Respirant el temps
Pinzellada rera pinzellada, el coreà Kim Ki-duk va creant amb cada pel·lícula un univers propi de poesia i contemplació, on mira en silenci l’ànima dels seus personatges per mostrar-nos el seu desconcert vital front els misteris de l’amor i d’un destí que imposa la renúncia i el sacrifici. Cinema d’amor i dolor interiors recollits, de manera continguda i punyent alhora, amb un preciós embolcall visual per a abordar suggeridores i inquietants històries, amb drames d’enorme força passional que acaba sent amortits i temperats per una posada en escena esteticista i metafòrica.
Seh-hee i Ji woo estan molt enamorats. Són parella des de fa dos anys, però a causa del pas lent del temps, Seh-hee comença a sentir-se ansiosa i preocupada, temorosa que Ji-woo pugui cansar-se d’ella i es fixi més en altres noies en les quals trobi l’encant de la novetat. Un amor sense límits i una gelosia malaltissa l’empenyen a acudir a una clínica de cirurgia estètica, amb l’esperança que un nou rostre permeti tornar a enamorar-lo, com la primera vegada. Un joc arriscat quan hi ha els sentiments pel mig, on el temps es converteix en una arma de doble tall i quan la identitat queda ocultada i el record es va reduint a unes fotografies tan vertaderes com peremptòries i substituïbles.
La dificultat per estimar i dominar uns afectes canviants, la soledat i la gelosia com permanents amenaces a la vida de la parella, el temps com element de maduració o destrucció d’aquest sentiment i la vida com un etern retorn amb cicles regits per la llei del destí eren aspectes ja presents a «Samaritan girl», «Hierro 3», “Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera” o “El arco”. Ara Kim Ki-duk es permet aprofundir en aquest laberint amorós concedint major pes antropològic a uns personatges a la recerca de la seva identitat: qui sóc, qui ets tu, a qui estimo realment, què es el que busco en tu… són preguntes que es fan en la seva lluita per transcendir les aparences d’un rostre o d’una màscara que no fan sinó ocultar una ànima enamorada o en permanent inquietud. Interrogants sobre l’objecte de l’amor i de la realitat que s’amaga rera un rostre o un cos que el temps s’encarregarà de transformar, sobre la necessitat de ser un mateix i no disfressar-se rera els cànons ideals i freds que la cultura de la imatge presenta, i de la vida i la seva maduració en l’adversitat.
Els conceptes del temps com devorador de la vida en el seu etern començar de nou i del rostre com careta de la pròpia personalitat, són elements clàssics de la tragèdia grega. Però aquí, apareixen tamisats amb la sensualitat oriental i el surrealisme modernista, i tot allò efímer i fugaç entra en col·lisió amb allò permanent i estable: és un joc de contrastos i tensions en l’interior de l’individu, plàsticament mostrats en arbres centenaris que reben els cops de les joves contrariades en el seu amor o en les sòlides mans de pedra que acullen les successives núvies que hi van per fotografiar-s’hi –a immortalitzar el seu amor– en el Parc de les Escultures. Un món de metàfores sobre la fragilitat amb tasses trencades i retalls de fotografies, amb una elegant i curosa planificació, estudiades localitzacions de la càmera, composicions i paratges naturals de extraordinària bellesa, colors carregats de simbologia, i una música plena de lirisme on els silencis cobren especial transcendència.
Aquest protagonisme de l’espai i el temps, amb llocs i situacions repetides que pretenen universalitzar i atorgar sentit quotidià a uns conflictes afectius i existencials portats a l’extrem –recordant-nos a Lars von Trier i a l’amor sacrificat i irracional de Bess (“Breaking the waves”) o Selma (“Dancer in the dark”)–, allunyats de la realitat com les seves pròpies formes expressives i de plantejaments atractius i de gran bellesa lírica que ara guanya en profunditat conceptual, encara que segueixi navegant por territoris ambigus i sense un nord clar, com els seus protagonistes.
