Ha arribat el moment que els responsables de Renfe i Adif donin explicacions coherents de les causes profundes d’aquest estat d’avaria intermitent que pateixen les línies de rodalia de Barcelona. No es poden tenir milers i milers de persones en estat d’angoixa permanent, sense saber si arribaran o no a la feina o si els serà possible agafar a temps l’avió que surt de l’aeroport del Prat. Això no és un cúmul de casualitats, ni té una justificació comprensible per unes obres determinades que tenen data de finalització. No. L’estat lamentable en què es troben les línies de rodalia dels ferrocarrils estatals és el resultat d’una llarga desinversió, resultat d’unes determinades prioritats polítiques i, sobretot, d’una concepció radial de l’Estat, que no ha tingut en compte les necessitats reals de la població, sinó la projecció en el futur d’una idea d’Espanya que tots coneixem massa.
Avui continuaran els problemes a la línia del Prat i, probablement, a la de Vilanova i la Geltrú. Però demà passat es reproduiran una mica més amunt o una mica més avall, sense que els usuaris sàpiguen amb què es trobaran a l’estació i sense que Renfe i Adif donin explicacions públiques per la seva incompetència. Però el pitjor no és que un país sencer hagi de patir la inseguretat de si l’endemà hi haurà trens o no, el més insultant és que el president de Renfe segueixi en el seu càrrec després de tot el que ha passat a Catalunya. Aquesta impassibilitat dels directius de la companyia no s’hauria pogut mantenir si el desastre s’hagués produït a la rodalia de Madrid, en comptes de la de Barcelona. Tots aquells milers d’usuaris afectats de forma reiterada haurien forçat la revisió urgent dels plans d’inversió ferroviària i, per descomptat, la substitució d’un equip directiu totalment desautoritzat en la seva gestió.
Però, malauradament per als viatgers, Barcelona no és la capital d’Espanya i aquí hi ha màniga ampla per estalviar-se unes inversions que, per contra, sí que es fan a la xarxa de rodalia de Madrid. Allà les vies estan desdoblades i això, òbviament, permet una freqüència de trens molt superior. Tant és així que els habitants de l’àrea metropolitana de Madrid que utilitzen el tren són el doble que els de Barcelona, per a una població global equivalent. I això repercuteix directament tant en les possibilitats de desenvolupament econòmic d’una ciutat com en la qualitat de vida de les persones que hi viuen, que disposen d’un servei essencial de millor qualitat en un àmbit d’incidència quotidiana com és el transport ferroviari de rodalia. Per tot això té una dimensió d’un cert dramatisme que el secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, s’hagi hagut d’adreçar per escrit al ministeri de Foment per intentar que se li donin unes explicacions que, lamentablement, no aniran més enllà d’una resposta rutinària d’un funcionari de rang menor.
¿Els Ferrocarrils de la Generalitat no s’espatllen? També, però la companyia catalana té clar que ha d’invertir per millorar el servei que dóna. I qualsevol responsable de la seva xarxa sap perfectament que el seu càrrec no resistiria un seguit d’avaries com el de Renfe. El servei públic té aquestes regles.
