Pere Macias i Arau (Olot,1956) és el portaveu de Convergència en el Congrés dels Diputats. Macias ens parla de la situació que ha viscut el seu partit després de la separació amb Unió, i també respon a qüestions vinculades als Pressupostos Generals de l’Estat, al procés independentista i als presumptes casos de corrupció que han esquitxat la formació nacionalista. Olotí de naixement, Macias assegura que “des de sempre, els Pressupostos Generals de l’Estat han tractat malament a Girona i que enguany, el tracte ha arribat a extrems inaudits”. El portaveu de CDC a la Cambra baixa també explica que “respecte a Catalunya hi ha una discriminació molt greu en inversions”. Finalment Macias critica els poders de l’Estat i els mitjans de comunicació que segons ell fan una “guerra bruta” contra els interessos de Catalunya, sobretot a l’hora de parlar de corrupció. “La persecució és molt clara i demostrable”, conclou Pere Macias.
Com el presento?
Sóc portaveu de Convergència. El que abans era un únic grup parlamentari, ara s’ha fragmentat en dos. Com que el reglament no permet dividir un grup durant la legislatura, hem mantingut una ficció i en aquests moments, formalment existeix un grup de Convergència i un altre d’Unió. Per tant, funcionem com dos grups. Duran i Lleida segueix sent el portaveu d’Unió i jo sóc el portaveu de Convergència. Quan les normes són estranyes, sempre hi ha sortides raonables com aquesta: seguim registrats com exigeix el Reglament, en una espècie de ficció.
No és una mica trist que el Debat dels Pressupostos quasi l’hagin monopolitzat Montoro, Rajoy i Sánchez?
Molt trist. És un debat estrany perquè l’interès del Govern no són els Pressupostos, si no el seu ús com a arma electoral. I Pedro Sánchez s’ha limitat a postular-se com a president del Govern i, tot i que ha rebaixat el to, al final s’ha discutit amb Montoro. Això és el filibusterisme parlamentari. El debat s’ha convertit en un divertiment d’estiu pel model bipartidista, en el qual el PP està esgotat i el PSOE potser encara ho està més.
Pressupostos electoralistes?
Pel Govern espanyol el més important és tenir un document per discutir amb l’oposició, ja sigui en una ponència, en una comissió o en un Ple. En el Senat es repetirà la dinàmica. En total hi haurà uns deu debats pressupostaris en deu setmanes, amb els seus titulars en els mitjans de comunicació i durant un període crític, preelectoral, en el qual la “trama Púnica” s’escalfa, Bárcenas haurà d’anar a declarar davant del jutge i cada dia surten més coses. En aquestes circumstàncies, els debats pressupostaris són com “aigua del cel” pel Govern espanyol. És una clara maniobra electoralista.
Pressupostos “anticatalans”?
Montoro no m’ha donat cap raó convincent per pensar una altra cosa. La inversió pública a Catalunya és la segona més baixa de la història recent, un 10,7%. Són pressupostos qualitativament molt dolents, molt negatius per Catalunya i pel conjunt d’Espanya. Si jo fos aragonès, pràcticament podria raonar el mateix.
Es senten discriminats?
Sí. Respecte a Catalunya hi ha una discriminació molt greu en inversions. El 10,7% és un percentatge inferior a la població catalana (16%), al PIB (18% – 19%), al que paguen els catalanas a la Hisenda Pública (un 22%), etc. És un percentatge insultantment baix.
I la solidaritat interterritorial?
Mai ens hem oposat a ella, però dins d’uns límits. No som tontos. El sistema de finançament a Espanya perjudica molt clarament a les comunitats productives, perquè hi ha un flux de transferències que són menys productives i que a sobre no acaben amb la desigualtat social. El fet que les grans mobilitzacions de protesta tinguin lloc a Madrid i Barcelona, que són les ciutats més riques, són una mostra d’aquesta desigualtat.
Quins pressupostos planteja CiU?
Uns Pressupostos Generals de l’Estat que no responguin a una política de centralització, que respectin l’Estat de les Autonomies. En matèria d’impostos com l’IRPF, està fixat un repartiment al 50% però el Govern es queda amb tot. Volem que es respectin les regles del joc. No demanem més. Els Pressupostos haurien d’incloure mesures reals contra la crisi, però es baixen les inversions: en agricultura un 9,5%; en indústria també un 9,5%; en altres sectors, fins al 28%. D’aquesta manera, com sortirem de la crisi? Les úniques partides que augmenten són per engreixar la burocràcia de l’Estat. No podem acceptar-ho.
Amb quin dret pot Convergència queixar-se dels Pressupostos, si no han anat a les comissions que preparaven els PGE: Defensa, Hisenda, Administracions Públiques, Indústria…?
Som el segon partit, després del PSOE, que més ha assistit a les sessions del Congrés. El que passa és que quan es fan moltes comissions de forma simultània, si som pocs diputats, no podem prendre-hi part a totes al mateix temps. Hem de prioritzar. Hem participat activament a la Comissió de Pressupostos i a la de Foment, que són les de més contingut. Som el tercer grup de la Cambra, en molts casos el segon, i en alguns casos fins i tot el primer, en iniciatives de control al Govern, per davant del PSOE. Som els més actius, amb diferència, de la Cambra.
És sostenible el discurs “d’Espanya ens roba”?
Mai he parlat d’Espanya en aquests termes. Una cosa és Espanya i unes altres són les institucions espanyoles i el govern de l’Estat espanyol. L’expressió correcta és que les institucions de l’Estat no reparteixen els recursos de forma justa i perjudiquen greument a Catalunya. Segurament el senyor que viu a Leganés també el roben. Són molts espanyols, que possiblement, es poden sentir robats pel govern espanyol per culpa del mal repartiment.
I el Cas Palau, la família Pujol, etc…?
Alguns d’aquests casos són creació imaginària dels mitjans de comunicació espanyols i no s’ajusten a la realitat. Són invencions dels periodistes. Algun diari viu de buscar escàndols inexistents per anar en contra de Catalunya. No admeto ni tolero la política sorgida de les cloques de l’Estat per “tirar merda” sobre Catalunya i desprestigiar al moviment sobiranista. És una “guerra bruta” dels poders de l’Estat, com el GAL. Hi ha casos de corrupció que s’han produït de veritat, però deixem actuar a la Justícia per tal que aclareixin els fets i estableixin responsabilitats. Els Pujol han sigut estigmatitzats amb una profunda injustícia. Ja es veurà judicialment. L’expresident Pujol es va autoinculpar per un possible comportament irregular en matèria de fiscalitat. La resta són confabulacions que no tenen cap mena de valor fins que la Justícia no digui si Pujol o algú de la seva família és culpable o innocent. Hem de ser demòcrates i confiar en la Justícia. Quan tot s’acabi, algú sortirà per la porta gran i molts hauran de menjar-se les paraules, editorials i els seus articles d’opinió.
També hi ha discriminació en el tracte en matèria de corrupció a Catalunya respecte a altres casos produïts a Madrid o València, com els casos “Gürtel” o “Púnica”?
La persecució és molt clara i demostrable. Si ens fixem en l’estadística, veurem que durant els últims dos anys, els mitjans de comunicació han dedicat portades a determinats imputats per presumpta corrupció a Catalunya. Mentrestant, a altres llocs i partits en prou feines els hi ha dedicat un comentari en un petit espai, i moltes vegades en to de disculpa.
Imaginem una Catalunya independent a la qual Europa diu no…
Les relacions internacionals es basen en el realisme polític. Ningú s’atreveix a deixar a un país tan profundament europeu com Catalunya fora d’Europa. És un tema que no té molta substància. No veig on està el problema.
Com es poden encaixar moviments centrífugs d’Espanya amb la tendència unificadora a Europa? No és anar a contracorrent quan els estats tendeixen a unir-se en un món global?
Els ciutadans de tota Europa pretenem tenir una estructura que ens ajudi en un món global sense renunciar a la nostra pròpia identitat. Txecs, danesos i austríacs, per exemple, també volen participar en la construcció europea sense deixar de ser txecs, danesos i austríacs. No veig contradicció. És la tendència de la societat del segle XXI.
Que es respecti la pròpia identitat mentre que el conseller de Justícia, Germà Gordó, parla dels “altres països catalans”, a l’hora de referir-se a València, Balears o Aragó…
El que hi ha és una realitat lingüística òbvia, reconeguda amb un gran consens. La clau és el respecte a la llengua catalana, al valencià, al català de les Illes Balears… Però amb un total respecte envers què els valencians, balears i aragonesos vulguin ser.
