La població de Garriguella ha estat escollida com homenatge als cinquanta anys de les tasques vinícoles de la cooperativa local. La festivitat, que va començar ahir dissabte, tenia programat diferents activitats com un recorregut pels cellers per degustar els vins. A les sis d’aquesta tarda, la Pista Nova va acollir el pregó d’engany a càrrec del periodista Josep Playà.
Pregó de la festa de la verema
Garriguella, 1 setembre del 2013
Bona tarda, benvolgut conseller, alcaldes, autoritats i amics
Per mi és un honor ser avui el pregoner de la festa de la verema. I ho és per diverses raons. La primera de totes és que em considero un fill del vi.
Que vull dir amb aquesta expressió? Doncs que vinc de família vinatera. Fins a set generacions dels Playà, tots els que he pogut localitzar des de finals del segle XVIII, han estat propietaris de vinyes i feien vi, tot i que no en aquesta comarca sinó en la del Bages. El meu besavi era membre de la Federació de Vinaters i va rebre un premi pels seus vins a l’exposició de Barcelona de 1898. El meu pare era enginyer agrícola i va venir per primer cop a l’Empordà per la verema de 1935, enviat pels Serveis de Viticultura i Enologia de la Generalitat, que dirigia Llorenç Badell, per assessorar els diversos cellers i sindicats. El meu germà és enòleg. Per la banda materna, els avis també tenien vinyes. Un germà de l’àvia, d’Espolla, era comerciant de vins i va obrir al voltant de 1900 una botiga a Zurich, a Suïssa, on venia vins de Catalunya. La meva mare tenia una botiga de queviures a Garriguella, on es venia de tot, també un vi negre que tenien en una petita bota, per les poques famílies que no tenien vinya i n’havien de comprar a granel. Ella recorda bé encara que la bota estava sota un armari amb portes de vidres, ple d’espelmes, ciris i candeles.
Comprendreu fàcilment que sigui un honor fer aquest pregó per l’únic membre de la família que no ha dedicat la seva activitat professional al món del vi. És cert que n’he escrit ocasionalment com a periodista. Un dels meus primers articles a la revista Presència, allà pel segle XX, va ser per informar de pedregada que va caure a l’Empordà, i especialment a Garriguella, el 31 d’agost de 1975. Aquella tempesta va provocar tantes destrosses a les vinyes que fins i tot es va suspendre el que llavors s’anomenava Fiesta de la Vendimia.
I comprendreu també perquè de petit el meu berenar preferit, juntament amb el pa amb xocolata, era el pa amb vi i sucre. Ho explico pels meus joves: s’agafava una llesca de pa de pagès -res a veure amb aquestes barres de quart sintètiques d’ara-, s’hi posava una lleu capa de sucre al damunt i es deixava anar un raig de vi negre pel damunt. Ara segurament aquest berenar escandalitzaria als pares, tant protectors, i als pediatres, però en aquell temps vam créixer així. I si a algun nen el veien una mica empiocat, sempre hi havia el remei de refer-lo amb un got de vi ranci barrejat amb un rovell d’ou. Era el mateix vi ranci del qual se’n tirava un ratget al pollastre rostit per donar-li més gust i es cogués més bé els dies de festa major. Vam créixer així. Ah! I a la taula no hi solia faltar mai el porró de vi. A l’estiu, dins una galleda d’aigua del pou per conservar la frescor. A casa havia sentit a explicar que una vegada va venir un cosí de la família a visitar-nos i en tornar a casa seva a Barcelona i preguntar-li com s’ho havia passat, va respondre: “A l’hora de dinar no diuen res, només es van passant el porró de mà en mà”.
Recordo que als estudiants de l’Empordà a Barcelona se’ns reconeixia per dos elements diferenciadors: de tant en tant fèiem una “botifarra” -jugàvem a aquest joc de cartes tan tradicional- i quan hi havia alguna festa portàvem una ampolla de garnatxa. Llavors encara no s’havia estès la moda de la cervesa i el gin tonic. I encara us confessaré que un Nadal, a París, amb un fred que glaçava les cames, sort en vam tenir un grup d’estudiants de la Universitat Autonòma d’aquella garnatxa que duia a la motxilla. Ens va servir per agafar forces i per saber que a París ja estava prohibit el botellot, ja que un gendarme en veure com bevíem pel carrer ens va demanar la garrafeta i no va dubtar: allò no era aigua. Sempre vaig pensar que era un gendarme del Rosselló, coneixedor del vi dolç de Banyuls, perquè només d’acostar el nas va fer un somriure malèfic, i ens va perdonar la multa però va incautar l’apreciat líquid.
Què vol dir ser fill del vi? Doncs també significa que la història d’aquest poble i de part de l’Empordà està marcada per una economia que depèn de la vinya des del temps dels indiketes i els romans. L’expansió de la vinya durant el segle XVIII explica el creixement econòmic i demogràfic de la comarca. El mateix historiador Pierre Vilar posa l’exemple d’un pagès de Garriguella, Joan Farran, que va demanar permís reial per estendre la vinya cap a la vall de Colera i fundar-hi el poble. Durant el segle XIX els ports de Roses, Cadaqués i Palamós eren el centre de l’exportació de vi. I va ser l’entrada de la fil·loxera, precisament pel coll de Fornells, a Rabós, ben a prop d’aquí, el que va frenar aquest creixement. El 1879, un poble vinícola com Garriguella tenia quasi dos mil habitants. I en poc temps els estralls d’aquesta plaga van provocar que més de la meitat de la població emigrés. A l’entrada del segle XX es van crear els primers sindicats i cellers comunals, una tradició represa als anys 50 i 60 amb el moviment cooperatiu en uns moments especialment difícils.
Permeteu-me també una altra anècdota personal. Fa poc vaig descobrir que la meva primera foto en un acte públic era la del dia de la inauguració de la cooperativa de Garriguella, que aquest any celebra els 50 anys de la seva posada en marxa. Jo tenia llavors 8 anys, anava amb calces curtes i amb unes botes d’aigua fins els genolls perquè aquell dia havia caigut un xàfec que va inundar els camps i carrers, de tal manera que per arribar a la cooperativa s’havia de donar tota una volta. Era en plena època franquista, els discursos eren en castellà i el més reivindicatiu el va fer el capellà, mossèn Isidre Corominas, demanant a les autoritats de Sindicatos i del Movimiento que no posessin traves a un crèdit que no arribava. “Tenemos una espina clavada”, va dir amb una frase de sentit religiós i una càrrega política ajustada al màxim que llavors es podia tolerar.
Ho explico només per assenyalar com han canviat les coses. Han passat 50 anys i avui aquesta mateixa cooperativa de Garriguella, inicialment tant precària, organitza activitats enoturístiques, disposa d’una agrobotiga ben coneguda i embotella més d’una dotzena de tipus de vins. Té al costat altres tres cellers particulars i forma part de la denominació d’origen Empordà que compta amb 50 cellers i que ven quatre milions d’ampolles de vi a l’any, un 20% d’exportació.
Què passarà d’aquí a 50 anys? Es difícil d’imaginar amb la velocitat de vertigen amb la que evoluciona el món. Potser les rutes enoturístiques de Roses a Capmany, de Colera a Cistella o de Calonge a Cantallops seran ja a totes les guies i amb totes les llengües. Potser finalment els vins de l’Empordà acapararan els aparadors de les botigues i les cartes dels restaurants. Potser tindrem serveis de vinoterapia a tots els hotels i uns cellers decorats pels millors artistes. Potser anirem pel món i ens trauran de les mans el vi de l’Empordà. Però no vull fer ciència ficció. El futur del vi depèn de moltes variables: De l’economia global i dels competidors; dels hàbits gastronòmics i de les modes; i en darrera instància del treball i l’empenta de vosaltres, els viticultors, els productors i comercialitzadors del vi, els autèntics protagonistes d’aquesta festa.
El futur no el podem preveure. Només estic segur que d’aquí a 50 anys, cap el 2063, els qui visquin i vinguin a l’Empordà quan arribi aquesta època de l’any tornaran a sentir la flaire del most pels carrers dels pobles i quan mirin la plana de l’Empordà i les faldes de les Alberes i la serra de Rodes seguiran retrobant el verd de les vinyes. Fent costat, és clar, al blau intens del cel entramuntanat. (Com avui). I com en el magnífic vídeo promocional de la DO Empordà, que acaba de fer el cineasta Iñaki Lacuesta, els que no hi siguem repetirem les paraules del poeta persa Omar Khayyam: “Procureu despertar-me amb el vi”.
El que sabem del cert és que la vinya seguirà formant part del paisatge, seguirà sent element imprescindible del mite de l’Empordà. I els qui som d’aquest pla país, seguirem considerant-nos fills del vi i la vinya.
Que per molts anys sigui així i puguem celebrar la festa de la verema!
