Seguim esperant la sentència del TC sobre l’Estatut. I se segueix fent suposicions sobre si serà una sentència interpretativa a la baixa, més o menys ben maquillada, o si anul•larà més dràsticament articles importants. En tot cas seria molt sorprenent que no signifiqués una rebaixa important i real de l’autogovern que el nou Estatut pretenia aconseguir. Ja és molt altament probable que el grau d’autogovern català no millori realment, i molt altament probable que tot plegat deixi molt mal gust de boca i que s’hagi trencat en gran part la capacitat de diàleg i la confiança entre Catalunya i la resta de l’Estat.
Fins el punt que fins i tot consellers de l’actual Govern Tripartit fan declaracions dient que sigui quina sigui la sentència, la relació entre Catalunya i Espanya quedarà seriosament alterada. Però no toca avui encara, en aquest butlletí, parlar de la reacció que hi hagi a Catalunya. Per tant, tot i que és creença general que la sentència no serà favorable, deixem per al seu moment parlar de la resposta que arribat el cas caldrà donar. Resposta política, cívica, social i popular, és a dir, dels partits polítics, del Parlament, del Govern i de tota la societat.
Però hi ha una cosa que ja des d’ara sabem amb certesa, i és que l’endemà de la sentència els catalans haurem de tirar el país endavant. Haurem de treballar per la seva modernització, pel seu progrés material, per la justícia i l’equitat de la seva estructura social. També per la defensa de la seva identitat nacional, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu imaginari. I per la integració de la gent que ens ve de fora. I per l’autoestima dels ciutadans. I pel prestigi de Catalunya.
I amb què ho haurem de fer? Amb el que tinguem. Amb un Estatut que el TC haurà retallat entre molt i bastant, que en tot cas no serà l’eina que demanàvem. Amb un clima polític i ciutadà espanyol negatiu. Amb una crisi econòmica general. I també haurem i podrem treballar amb els nostres actius. Que en tenim. I no pocs ni poc importants. Actius en el camp econòmic, en el cultural, en el teixit associatiu i en la societat civil, en la bona convivència que hi ha al país, etc. Un llarg etcètera de coses positives. O sia que, tot i haver de treballar en condicions difícils, podem seguir construint un país i una societat positius. A condició…
A condició que els nostres actius els fem rendir. I a condició que nosaltres mateixos no ens posem bastons a les rodes. En aquest sentit hi ha uns quants perills a evitar o unes quantes errades a esmenar. I això en certs aspectes amb caràcter d’urgència. L’any 2010 serà, en aquest sentit, un any decisiu.
1. Un d’ells és el que els italians n’han dit la CASTA, molt desenvolupada en el seu país i causa –diuen ells, amb raó– de la frenada que ha patit la seva societat i la seva economia. Ja hi vàrem dedicar un dels nostres editorials, concretament el 27 de maig de 2008.
La casta en l’àmbit polític, de proliferació desmesurada de càrrecs i més càrrecs polítics, de més assessors, d’alliberats. Amb responsabilitats que se superposen. I de la casta en l’àmbit de l’administració pública, de la seva inflació. Amb el resultat molt greu d’una administració viciada, poc eficaç.
2. Tot això pot tenir algunes conseqüències aparentment diferents però amb un mateix resultat negatiu. Una, la de l’INTERVENCIONISME exagerat. I la sobreactuació inútil que acaba provocant dilacions, embolics i entrebancs innecessaris. Necessaris, si de cas, per a justificar la pròpia hipertròfia.
Tot plegat frena la iniciativa de la societat i la desanima. Sobretot si veu que en altres llocs (dintre o fora del propi Estat) les coses són més fàcils.
3. La CULTURA DEL NO. És a dir, aquella actitud molt generalitzada de resistència i oposició a tota mena de projectes, des de noves fàbriques a centres de discapacitats, des del quart cinturó del Vallès a narcosales, des de parcs eòlics a abocadors, pistes d’esquí, parcs logístics o línies elèctriques. Hem dit algun cop que la cultura del no, en la forma com s’arriba a practicar, acaba essent reaccionària perquè va contra el progrés general.
4. Si tot això –la casta, l’intervencionisme exagerat i la sobreactuació, que entrelliga i entrebanca l’acció de govern a tots els nivells, i l’anar a la contra sistemàtica– no és frenat i substituït per actituds i accions més constructives, més serioses i, en certs aspectes, més austeres, Catalunya quedarà frenada. Ara, en part, ja passa.
5. Tot això no solament provoca inoperància i contradicció sistemàtica a la pròpia administració, sinó un estat d’ànim col•lectiu desanimat i perplex. Que en part es manifesta amb això que ara en diem la desafecció política. I amb un estat d’ànim així no es produirà la recuperació d’energia, d’il•lusió i d’iniciatives que ens caldran ara més que mai. Ara que, un cop acabat tot el procés de l’Estatut, amb el penós espectacle del Tribunal Constitucional i –més enllà i més greu– de la reacció també penosa que hi ha hagut a tota Espanya, ens caldrà tornar a tirar Catalunya endavant.
Com abans hem dit: amb el que tinguem. Però sobretot amb una actitud positiva, d’anar per feina i de deixar de banda tot allò que ens frena. Que ens frena per confusió d’idees, per sectarisme, per frivolitat i manca de seriositat, per confondre el servei públic amb un modus vivendi, per confusió, desgavell i incoherència.
El fre a aquestes tendències negatives s’ha d’exercir des de tots els àmbits de la societat.I és sabut que hem intentat sobretot fer entendre la importància de tot allò que és previ a la política, allò que ha de ser el substrat intel•lectual i ètic sobre el qual s’ha d’edificar l’acció col•lectiva. És allò que n’hem dit l’IVA (Idees, Valors i Actituds). I ho seguirem fent. Perquè sense això com a fonament una societat no disposa del gruix bàsic per anar endavant. Però finalment l’impuls d’un país passa per la POLÍTICA. Especialment en moments de vacil•lació o de particular dificultat. Com és el nostre cas, ara. En moments així la política esdevé una prioritat.
