Avui hi ha més d’un tema de gran actualitat, començant per les consultes populars per la independència i el que signifiquen. Però temps hi haurà per a parlar-ne. Podem, per tant, fer passar al davant un altre tema d’avui, que és la conferència de Copenhaguen sobre el canvi climàtic. I el tema general de la política mediambiental. Que no són ben bé el mateix.
Pel que fa al canvi climàtic fem nostra la posició d’una publicació tan prestigiosa com The Economist, que resumeix la portada del número del 5 de desembre. Diu: «Stopping climate change», Aturant el canvi climàtic. I hi dedica un editorial molt ponderat.
Diu que «la pujada de temperatura podria ser marginal i autoregulada». Concretament empra la paraula self-correcting. Però afegeix: «Però podria ser que no ho fos» (que no fos marginal and self-correcting), i aleshores les conseqüències serien greus.
I explica que «el panell intergovernamental sobre el canvi climàtic» —IPCC en inicials angleses—, és a dir, l’organisme creat per l’ONU per establir el consens científic sobre aquest tema, situa el marge de possibles increments de temperatures l’any 2100 entre 1,1 i 6,4 graus. Per tant, dóna una informació molt poc precisa. I diu The Economist que si l’augment fos d’1,1 graus, la diferència seria «barely noticeable», és a dir, poc greu. Si fos de 6,4 les conseqüències serien gravíssimes. I per això The Economist arriba a la següent conclusió, que traduïm: «Encara que els beneficis d’evitar una catàstrofe així són molt i molt grans, el cost de fer-ho podria no ser tan enorme. Podria ser d’un 1% del producte mundial, sempre que es fes una política adequada». Aquest diari (The Economist), calcula que el Món hauria de fer el gest (és a dir, pagar), de la mateixa manera que els propietaris d’una casa gasten una proporció semblant del seus ingressos per assegurar els seus immobles contra el risc de desastres.
I segueix: «El problema no és la manca de tecnologies de baixa producció de carbònic.L’electricitat es pot generar per fissió nuclear, o per centrals hidràuliques, o per biomassa, o pot ser eòlica o solar. I els automòbils i els camions poden funcionar amb electricitat o biocombustibles. Ni tampoc, repetim, el problema és econòmic. Un 1% del producte econòmic global no és massa per a un projecte així. Salvar els bancs ha representat un 5%».
Totalment d’acord. El que s’ha de fer està clar. És qüestió de veure com, de definir les responsabilitats de cadascú, de triar les tecnologies més adequades. És evident que tot això és més fàcil de dir que de fer i més a nivell mundial. Però almenys les idees són clares. I la sensibilització alta. Veurem si a partir d’aquí a Copenhaguen s’encarrilen bé les coses. I si després els governs i la societat en general són conseqüents. I si són capaços de vèncer les resistències que amb seguretat hi haurà. Per inèrcia o per interès immediat. I de posar d’acord situacions tan diferents com les dels països molt desenvolupats i les dels emergents o simplement pobres.
I si són capaços també de vèncer els plantejaments molt radicals i paralitzadors que amb seguretat també hi haurà. Perquè com bé diu The Economist l’electricitat es pot generar per fissió nuclear (és a dir, per centrals nuclears), o per centrals hidràuliques (és a dir, per embassaments), o per biomassa, o pel vent (és a dir, per grans parcs de molins de vent), o grans superfícies de plaques solars. I els automòbils i els camions poden funcionar amb electricitat i biocombustibles. O sia que la Humanitat disposa de tot un conjunt de tècniques i d’eines per actuar eficaçment. Però si s’estengués la idea que de l’energia nuclear res de res, que no s’han de fer embassaments perquè alteren el paisatge, que res de biomassa per no se sap quina raó, i res de molins de vent perquè són un perill per als ocells o de grans superfícies de plaques fotovoltaiques, i que de cap manera els biocombustibles perquè l’agricultura no ha de servir per a això, aleshores el problema serà insoluble. Si el radicalisme fonamentalista s’imposa sentimentalment i ideològicament, el problema no tindrà solució. I el Món quedarà encallat. I la lluita contra el canvi climàtic en la pràctica, paralitzada.
No seria un problema ni tècnic ni econòmic. Ni pròpiament polític. Seria un problema de manera de fer política. I d’oposició radical a un sistema polític, econòmic i social que ha tingut i té els seus defectes —que cal esmenar i que es pot esmenar—, però que ha creat i ha difós riquesa arreu del Món.
A Copenhaguen es parla de diners, de tecnologia i de quotes, però també hi ha latent una batalla entre propostes atrevides, però equilibrades, i il•luminisme.
