Serem repetitius, però no hi fa res. Sobre Catalunya graviten dues crisis. Per una banda, l’econòmica, que és general però que té característiques pròpies a Catalunya. L’econòmica amb les seves repercussions socials. Per l’altra, una de molt pròpiament catalana fruit d’un desgast polític i d’imatge, de desconcert i pèrdua d’autoestima i d’il·lusió.
He denunciat aquesta doble crisi i aquesta situació un cop i un altre. I n’hem denunciat les causes i les responsabilitats. Però també he dit que Catalunya té recursos humans i de tota mena per poder superar aquesta situació. I els he enumerat molts cops.
Tenim :
Una tradició econòmica sòlida
Una considerable capacitat d’iniciativa civil
Una voluntat i una experiència d’obertura internacional
Sentit d’identitat i voluntat de ser
Una tradició de bona convivència
Una experiència positiva d’ascensor social
Hem tingut, i seguim tenint, però amb necessitat de reforçar-los, els nostres vells valors del treball i l’esforç personal
Si a tot això hi afegim seriositat podem anar amunt. Encara que el finançament segueixi essent insuficient i que la política espanyola no ens faci un tracte just.
Amb tot això podem anar amunt si hi afegim seriositat. Si no potinegem, com fan les criatures o la gent lleugera.
No té sentit que tanta gent es dediqui a bescantar la política i els polítics. Ni hi té dret si després no va a votar. Perquè ni que fos veritat que la política catalana no té un gran nivell, tenim el que tenim i amb el que tenim hem de sortir-nos-en. Els nostres polítics com a mínim no cauen en el radical enfrontament caïnita dels polítics espanyols. I és injust no tenir en compte que treballen en condicions molt difícils de finançament, d’hostilitat de tot l’Estat, de pressió social i demogràfica, etc.
Altres coses –del terreny col•lectiu o personal– tampoc no les tenim prou bé, però també és el que tenim. I no ho deixem per impossible o irrecuperable. Quan una cosa no va prou bé la reacció positiva no és girar-s’hi d’esquena, sinó mirar de solucionar-ho. Encara que només sigui una mica. I fent-ho un mateix també millora. En tot cas, la gent que simplement rondina no pot reclamar que les coses millorin. Ni la gent que no es compromet –ni que sigui modestament.
Dit això, cal afegir que de qui depèn principalment que Catalunya recuperi el tremp, que tingui iniciativa, que doni sensació de seguretat, que transmeti confiança és del Govern.A Catalunya i a qualsevol altre país.
I afegim-hi –i en això volem insistir avui– un bon nivell de política, i sobretot, SOBRETOT UN BON GOVERN. Un bon Govern és condició indispensable per tal que un país superi les seves dificultats, que vagi endavant i sigui útil a la seva gent. Perquè qui marca el ritme del país, qui estableix les prioritats, qui de molt defineix més l’estil i la manera de fer col·lectius, qui més pot influir en tot, és el Govern. Per altra banda, s’ha d’exigir a tothom, també a l’oposició, un bon capteniment.
Però de qui depèn principalment que Catalunya pugui treure profit dels seus actius és del Govern. D’un bon Govern. Si el Govern és contradictori, o si el Govern és molt partidista i sectari, o si el Govern és clientelista, o si el Govern no domina bé la pròpia Administració, o si el Govern no és capaç de produir il·lusió; si passa això, el capital humà, econòmic, tècnic, social de Catalunya no s’aprofita. Ni tampoc la seva capacitat d’il·lusió i d’entusiasme. O de tenir iniciatives, fer projectes o viure amb ambició. I aleshores sí que faríem com els crancs i aniríem endarrere. Que és el perill que tenim.
