En els últims trenta anys Espanya ha perdut tres milions de joves a pesar que la població espanyola ha crescut des de llavors molt considerablement: de 38 milions d’habitants a més de 46 milions. No més un de cada set espanyols és menor de 14 anys, mentre que en 1980 ho eren un de cada cinc. Espanya és, d’aquesta manera, el país d’Europa que més ràpida i vertiginosament està perdent població juvenil. En el segon i en el tercer informe del IPF (Institut de Política Familiar d’Espanya) es posa de manifest que tant a Espanya com a Europa descendeix, també de manera imparable i alarmant, el nombre de matrimonis. En 2008 va haver a Espanya 196.613 matrimonis, gairebé vint-i-quatre mil menys que en 1980. I això que en 1980 –repetim-lo – la població era sensiblement inferior. Però és més: el primer semestre de 2009 està registrant dades encara molt més baixos.
Sense ànim de ser alarmista o tremendista, sense trivialitzar o manipular la realitat, creiem que la nostra societat europea -i en particular, l’espanyola- ha de fer examen de consciència referent a això. Què és el que està passant? Què es vol fer, on es vol dur al matrimoni, a la família i a la natalitat? Som conscients del que aquestes dades signifiquen d’empobriment general, de pèrdua de valors i de preocupants conseqüències socials a tots els nivells, inclosos els sectors de la productivitat laboral -sempre motor de l’economia- i del futur, per exemple, del sistema de pensions? No és tot això un inquietant exponent de la banalització de l’amor i de la sexualitat, de la preeminència de l’egoisme i d’hedonisme, d’una lamentable perduda dels autèntics valors sobre el que, a més, s’ha cimentat durant segles la nostra civilització i el nostre desenvolupament? Sense ànim de ser alarmista però estic convençut que no anem pel bon camí.
