Pere Coromines va escriure un llibret entranyable, Les gràcies de l’Empordà, aviat farà cent anys. No se com l’actualitzaria a data d’avui. La nostra terra continua tenint moltes “gràcies” però, sens dubte, no podria ignorar ni les agressions patides ni les amenaces reals. Pot ser ara escriuria “Les gràcies i les vergonyes de l’Empordà”.
Un amic garrotxí m’ha enviat un e-mail per felicitar-me sobre els meus articles en referència als molins a l’Empordà. Fa elogi del meu “posicionament polític correcte i valent”(?) i li he agraït el detall de dedicar-me uns minuts, com amic, també agraeixo els comentaristes de Gironanoticies.
Fa tres o quatre anys, un altre amic, empordanès i amb càrrec institucional, quan, en l’exercici de la presidència de la Diputació, vaig manifestar públicament que l’enderroc de l’edifici del Fluvià Marina era una necessitat peremptòria, va qualificar la meva petició d’excessivament agosarada (volia dir irresponsable?) per haver-la fet quan ningú del món de la política oficial ho demanava, ni dretes i esquerres.
No se si algú em va voler escoltar, però avui, l’esquelet de l’edifici ja no esborrona la imatge de la desembocadura del Fluvià i el centre geogràfic de la Badia de Roses està lliure d’una edificació vergonyosa. Amb ell ha desaparegut l’amenaça de que aquell immoble s’anés estenent, com el gram.
Quan es parla de desafecció vers la política es dona per entès que una de les causes és l’allunyament que hi ha entre allò que preocupa a la ciutadania i el discurs dels nostres representants i com que deu ser veritat, ara, en plena crisi econòmica i de valors, convindria que aquests es mobilitzessin per recuperar la confiança perduda.
L’Empordà te prous representants a les institucions, Parlament, Congrés dels Diputats i Senat, per que donin llum a l’assumpte. Voleu dir que no valdria la pena saber quins criteris tenen els nostres representants respecte a la utilització del territori?. Convindria saber què pensen sobre aquest i molts altres temes, però avui concretem-ne un. Segurament ni deu haver que hi estan a favor, els del tripartit?, i altres que no se sap, la resta?, no seria hora d’iniciar el debat?.
No passaria res que una diputada o un diputat gironí es manifestés com a partidari de col·locar molins escampats per tot l’Empordà o de concretar-ne la seva instal·lació en una àrea concreta. Tampoc passaria res si, amb un posicionament polític “correcte i valent”, s’hi manifestés en contra. Cal entendre ambdós posicionament són vàlids, però cal reclamar argumentacions. El tema s’ho val.
Aquest debat és necessari per entendre la incoherència dels que defensen les fonts d’energia renovables versus els que ho fan de l’energia nuclears. Com és que, alhora que fan rebuig d’aquesta segona, accepten, per assentiment, que s’instal·li una MAT que bàsicament serveix per donar sortida a l’electricitat generada per les centrals nuclears franceses consolidant-ne l’existència?. Cal que se’ns faci entenedora l’absurditat que representa el fet de que s’ignori públicament que la seva proximitat, respecte a l’Empordà, fa que, cas d’haver-hi qualsevol dels accidents pregonats com a molt probables, els empordanesos patiríem les conseqüències en pocs minuts, depenent de la velocitat en que bufés la Tramuntana en aquell moment.
Llegint la premsa, sobre tot l’econòmica, veiem com s’estan articulant una gran operació financera (subvencions) destinada als inversors en energies renovables. Quins o quines companyies seran els màxims receptors dels recursos econòmics en joc?, quants intermediaris pensen en aquesta nova forma d’especulació?. Són molts els dubtes que la societat te i, per evitar la desafecció, calen respostes.
Com tots els ignorants que volen deixar de ser-ho, continuo fent preguntes.
*C. Pàramo i Ponsetí,regidor portaveu del Grup Municipal de CiU a Roses
