Es veu un cert pessimisme de la gent progressista i sobiranista sobre les eleccions europees del pròxim mes de juny. Preveuen una baixa participació i un fort vot de càstig motivat per l’adversa conjuntura econòmica interna de l’Estat espanyol i Catalunya. Més enllà dels pronòstics, cal remarcar la importància que ja té el Parlament Europeu –tot i la limitació de les seves competències– en les nostres vides. Més que no pas Madrid, la capital de Catalunya és i serà, cada cop més, Brussel·les. En aquest sentit, la recent mobilització dels “Deumil.cat” encerta plenament en l’anàlisi i la diagnosi de la “piràmide de poder” en aquest segle XXI.
Malgrat la tendència centrífuga dels euroescèptics i els instints proteccionistes que ha desfermat l’actual etapa de crisi econòmica, no és menys cert que la Unió Europea és, en essència, un projecte d’arrel progressista que anirà eixamplant, cada cop més, la seva potència integradora. Per això és important que l’esquerra tingui una representació el més àmplia possible al futur Parlament d’Estrasburg.
No ens equivoquem ni perdem el nord. L’espantosa crisi financera que patim ha estat provocada per la dreta de sempre, ara transvestida de neoliberal. A l’esquerra li pertoca la tasca històrica de redreçar la catàstrofe, tot protegint els drets dels treballadors i enfortint els pilars de l’Estat del Benestar. Per tant, les eleccions del pròxim mes de juny són de vital importància per a tots. Intentar aprofitar aquests comicis per “fer el hooligan” i castigar l’esquerra que governa Catalunya, a través de l’abstenció o votant “freakie”, és una frivolitat irresponsable. Que l’esquerra plural sigui hegemònica al Parlament d’Estrasburg és d’importància cabdal. A Catalunya n’acabem de tenir una nova prova amb l’aprovació a l’Eurocambra d’una moció que dóna suport al model d’immersió lingüística que tenim al nostre sistema escolar.
Ens podem imaginar què passaria si la dreta i l’extrema dreta –com auguren els més pessimistes- tinguessin, a partir del 7 de juny, la majoria absoluta al Parlament europeu? El mateix podem dir del dictamen que acaba d’aprovar l’Eurocambra sobre els excessos de l’urbanisme espanyol i, en especial, a la zona del País Valencià. De ben segur, un Parlament europeu amb predomini de la dreta trinxeraire mai no hauria gosat desautoritzar el model predador i corrupte del “pelotazo”.
No hem de resignar-nos, doncs, a donar les pròximes eleccions europees per perdudes. Al contrari, és crucial que l’esquerra es rearmi moralment i política per tal de donar la batalla i guanyar per àmplia majoria en l’Europarlament. En un món on les idees progressistes van assolint el poder, Europa és encara un reducte de la dreta, amb Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi com a grans exponents. Aquest mes de juny, l’esquerra plural europea ha de conquerir, pel bé de tots, Brussel·les.
