Tot i que l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans , certifiqui que el país passa per una situació de perplexitat; de fet, a hores d’ara, Catalunya pateix un elevat índex d’estrès col·lectiu . Aquesta diagnosi, com a primera fase d’una autèntica síndrome d’Estocolm, es recolzaria en tres punts fonamentals : una repressió continuada ( a voltes molt subtil ) de 294 anys, un model socioeconòmic molt malgirbat i una manca d’unitat civil de base .
Catalunya sofreix les conseqüències d’un terrible estrès existencial. Intenta voler avançar, però no pot : resta col·lapsada, aclaparada , en molts aspectes. A vegades un arriba a pensar que serà sempre un país captiu. D’altra banda, no hi ha dubte que el model socioeconòmic ( de baix valor afegit ) adoptat en els darrers anys ha estat letal per a la capacitat de creació i d’articulació de Catalunya com a país lliure i equilibrat. Sobre això hi ha una dada clara : en els territoris amb més dependència del sector del totxo i amb un transport públic més feble, l’atur i la crisi es fan més presents que en d’altres llocs que s’ha apostat més per la innovació, les noves tecnologies i la mobilitat sostenible. De tota manera, això no deixa de ser una conseqüència més del problema principal : la manca de sobirania política i de projecte clar de país .
