En els darrers temps sembla que s’està accentuant la discriminació del català en el seu propi territori . I, lògicament , això comporta una inflexió en el seu ús social . A més, representa una pèrdua de drets fonamentals dels catalanoparlants.
D’altra banda ( i això és un dels grans peatges que hem de pagar els catalans per no tenir – no poder gaudir – d’un estat independent, com la gran majoria dels pobles d’Europa en l’actualitat ) tothom s’atreveix a atacar la llengua de Pompeu i Fabra : des de les actituds, d’esperit veritablement fatxenda, d’empreses com ara Air Berlin, passant per la pompositat ultrajacobina de l’Acadèmia Francesa, fins a l’altivesa d’una certa intel·lectualitat hispànica molt postmodernista, però de clara ideologia ultranacionalista espanyola, la qual ha tornat a covar un manifest, veritablement histriònic, que destil·la un odiós monolingüísme autoritari, antisocial, empobridor i, sobretot, imperialista.
Aquestes són les mortificacions que ha patir la nostra llengua,producte de la seva feblesa i ,sobretot,de la feblesa de la societat civil catalana. No tot és culpa del govern, i ni de bon tros, de l’actual govern. Malauradament, encara no hem sabut articular prou bé quelcom molt necessari per a qualsevol llengua d’una nació sense estat : saber irradiar, pedagògicament, la idea al conjunt de la ciutadania que, en aquest cas,el català és una oportunitat i no pas un problema.Encara som a temps d’insistir-hi amb més encert i redreçar la situació. De tota manera, les alarmes es comencen a encendre.
